L'IMPERI ROMÀ 10: CONSTANTINO EL GRAN

L'IMPERI ROMÀ 9: El EMPERADOR DELS SOLDATS

L'IMPERI ROMÀ 8 : L'IRA DELS DÉUS

L'IMPERI ROMÀ 7 : REBEL · LIÓ I TRAÏCIÓ

L'IMPERI ROMÀ 6 : LES GUERRES DACIAS

L'IMPERI ROMÀ 5 : LA INVASIÓ BRITANIA

L'IMPERI ROMÀ 4: El BOSC DE LA MORT

L'IMPERI ROMÀ 3 : JULIO CESAR

L'IMPERI ROMÀ 2: ESPARTACO

L'IMPERI ROMA 1: LA PRIMERA GUERRA BARBARA

Romans from guest5ffe06

Octavi August

Gai Juli Cèsar Octavià (Caius Iulius Caesar Octavianus), Cèsar August, August o Octavi August (Roma o Velitrae, 23 de setembre de 63 aC - Nola, Nàpols, 19 d'agost de 14 dC) va ser el successor de Juli Cèsar i el primer emperador romà.
Nebot i hereu de Cèsar, s'imposà a la Guerra Civil que hi hagué després de l'assassinat de Juli Cèsar l'any 44 aC. Des de l'any 31 aC governà l'imperi de facto, tot i que fins l'any 27 aC no rebé el títol de prínceps de la República per part del Senat, i fundà la dinastia julio-clàudia. Sota el lema de re-instaurar la República (restitutio rei publicae) ell conduí, de fet, la transició cap a una monarquia amb la forma de principat. El seu govern culminà amb un gran període de pau, el qual se'l coneixeria més tard amb el nom de Pax augusta.

Noms i títols d'August

El nom de naixement d'August fou Caius Octauius Thurinus. Després de l'adopció testamentària que en féu Cèsar ell acceptà els seus noms Caius Iulius Caesar, probablement sense posar-hi l'addició, convencional en aquests casos, d'Octauianus. No obstant això, fou anomenat Octavi, en el temps de la seva ascensió, en la literatura històrica, per a diferenciar-lo de Cèsar. El títol honorífic d'August (El de bons auguris), el qual esdevingué el títol fonamental de tots els emperadors romans, li fou atorgat pel Senat el 16 de gener de l'any 27 aC. Aquest fet ha marcat, tradicionalment, l'inici oficial de l'imperi Romà. En el moment de la seva mort, tots els seus títols eren Imperator Caesar Divi filius Augustus, Pontifex Maximus, Consul XIII, Imperator XXI, Tribuniciae potestatis XXXVII i Pater patriae.
 

Dinosaures from eljovepaleontoleg

Rómulo y Remo

El mite

Després de la guerra de Troia, Enees, un príncep troià que va sobreviure a la destrucció de la seva ciutat, es va refugiar amb la seva família a la plana del Laci. Alguns anys després el seu fill, Ascanio, va fundar la ciutat d'Alba Longa.

Quatre segles més tard, un dels reis d'Alba Longa, Numitor, va ser destronat pel seu germà menor Amulio. Per garantir la seva seguretat, l'usurpador va matar tots els fills homes del seu germà i va obligar a la seva neboda, Reva Silvia, a fer-se sacerdotessa. Però el déu Mart va fer mare a la filla de Numitor, donant-li els bessons Ròmul i Rem. Amulio, enfurismat, va ordenar que els nens fossin llançats a les aigües del riu Tíber. Però la cistella en què havien estat dipositats quedar varada a la vora i una lloba va trobar als germans i els va alletar com si fos la seva pròpia mare. Més tard van ser recollits i criats pel matrimoni de pastors Fáustulo i Aca Larentia.

Retorn i fundació de Roma

Article principal: Fundació de Roma

Els bessons van descobrir el seu origen. Buscant venjança, van tornar al seu ciutat natal per matar al seu oncle avi i retornar el tron ​​al seu avi Numítor. Aquest, en agraïment, els va lliurar territoris del nord-oest del Laci. Amb 18 anys (753 aC)^[3] van decidir fundar una ciutat just on la lloba els va trobar. Discutint sobre el nom de la ciutat, van decidir que el triaria aquell que aconseguís més ocells, prova que va superar Ròmul. Rem deia que era un auguri les sis aus que assenyalaven l'Aventí, mentre que Ròmul va entendre com un altre auguri les dotze aus que van assenyalar el Palatí, al peu del qual es va fundar la nova ciutat.^[1]

Aquest últim, després d'una discussió, va decidir marcar els límits de la futura ciutat, coneguts com el pomerium, i va amenaçar amb matar tot aquell que els creués. Rem va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, argumentant que mai arribaria a ser rei. Ròmul no ho va dubtar i va acabar amb la seva vida. Penedit, va decidir enterrar el seu germà al cim del Palatí, i en honor al seu propi nom va anomenar la nova ciutat amb el nom de Roma. Llavors, va emprendre una nova etapa com a únic, i primer, rei de Roma.

Va crear el senat romà —format cent persones conegudes com a patres, descendents dels quals van ser els patricis— i va dividir la ciutat en 30 cúries o congregacions.

IMPERI ROMÀ

La història de l'Imperi Romà va començar amb August i va finalitzar el 476 dC i va estar marcada per l'ascens i caiguda dels seus màxims responsables.
L'Imperi Romà va ser una etapa de la civilització romana en l'antiguitat clàssica caracteritzada per una forma de govern autocràtic. El naixement de l'imperi ve precedit per l'expansió de la seva capital, Roma, que va estendre el seu control entorn del Mar Mediterrani. Sota l'etapa imperial els dominis de Roma van seguir augmentant, arribant a la seva màxima extensió durant el regnat de Trajà, abastant des de l'Oceà Atlàntic a l'oest fins a les ribes del Mar Caspi, el Mar Roig i el Golf Pèrsic a l'est, i des del desert del Sàhara al sud fins a les terres boscoses a la vora dels rius Rin i Danubi, i la frontera amb la Caledònia al nord. La seva superfície màxima estimada seria d'uns 6,5 milions de km ².
El terme és la traducció de l'expressió llatina Imperium Romanum, que no significa altra cosa que el domini de Roma sobre aquest territori. Polibi va ser un dels primers cronistes a documentar l'expansió de Roma encara com a República. Durant gairebé tres segles abans de Cèsar August, Roma havia adquirit nombrosos dominis en forma de províncies directament sota administració senatorial o sota gestió consular, i també mitjançant pactes d'adhesió com a protectorats d'estats aliats. La seva principal competidora en aquella època va ser la ciutat púnica de Cartago, que es va expandir molt i rivalitzava amb la de Roma, i per això va ser la primera gran víctima de la República. Les Guerres púniques van obligar a Roma a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica, i a poc a poc va anar adquirint nous dominis que havia d'administrar, com Sicília, Sardenya, Còrsega, Hispània, Ilíria, etc.

Velociraptor

Velociraptor (del llatí, 'lladre veloç') és un gènere de dinosaures terópodos dromeosáuridos que van viure durant el Campaniano, cap a finals del període Cretaci, fa uns 75 a 71 milions d'anys, en el que és avui Asia.1 Tradicionalment només s'ha reconegut a una espècie, V. mongoliensis, els fòssils s'han trobat a Àsia Central, a Mongòlia, però una segona espècie, V. osmolskae, va ser nomenada el 2008 a partir de material cranial procedent de Mongòlia Interior, a la Xina.

Encara més petit que altres dromeosáuridos com el deinonico i el aquilobator, Velociraptor tenia molts trets anatòmics similars a ells. Va ser un carnívor bípede, amb una cua llarga i rígida, i tres urpes, una allargada i corba en cada pota, la qual usava per matar a les seves preses. A diferència d'altres dromeosáuridos Velociraptor posseïa un crani baix i allargat, i un musell camús, dirigit cap amunt. Posseïa potes posteriors de gran longitud, el que expressa (igual que el nom) la seva aparent gran velocitat.

Julio César

Nacido en el seno de la gens Julia, en una familia patricia de escasa fortuna, estuvo emparentado con algunos de los hombres más influyentes de su época, como su tío Cayo Mario, quien influiría de manera determinante en su carrera política. En 84 a. C., a los 16 años, el popular Cinna lo nombró flamen dialis, cargo religioso del que fue relevado por Sila, con quien tuvo conflictos a causa de su matrimonio con la hija de Cinna. Tras escapar de morir a manos de los sicarios del dictador, fue perdonado gracias a la intercesión de los parientes de su madre. Trasladado a Asia, combatió en Mitilene como legatus de Marco Minucio Termo. Volvió a Roma a la muerte de Sila en 78 a. C., ejerciendo por un tiempo la abogacía. En 73 a. C. sucedió a su tío Cayo Aurelio Cota como pontífice, y pronto entró en relación con los cónsules Pompeyo y Craso, cuya amicitia le permitiría lanzar su propia carrera política.En 70 a. C. César sirvió como cuestor en la provincia de Hispania y como edil curul en Roma. Durante el desempeño de esa magistratura ofreció unos espectáculos que fueron recordados durante mucho tiempo por el pueblo.

CONDICIONS DEL CRETACI

El Cretaci és un període de l'escala de temps geològics que va des del final del període Juràssic, fa uns 146 milions d'anys, fins al principi del període Paleocè, fa uns 65,5 milions d'anys. La fi del Cretaci marca també el límit entre les eres Mesozoica i Cenozoica.

Nomenclatura i datació

Com amb períodes geològics més antics, les capes rocoses que defineixen el Cretaci estan ben identificades, però les dates exactes del principi i final del període són incertes per uns quants milions d'anys. El Cretaci i el Juràssic no estan separats per cap gran extincióo augment de la diversitat. Nogensmenys, la fi del període està molt marcada, essent limitada per una capa rica en iridi trobada arreu del món que es relaciona amb el cràter de Chicxulub al Yucatán i al golf de Mèxic. Aquesta capa ha estat estrictament datada a fa 65 milions d'anys. Aquesta col·lisió meteòrica és probablement la causa de l'event d'extinció Cretaci-Terciari.

El Cretaci va rebre el seu nom (del mot llatí creta, que vol dir guix) per les extensives capes de guix (carbonat de calci dipositat per les closques d'invertebrats marins) que es troba en el Cretaci Superior de Gran Bretanya i l'Europa continental adjacent.

Divisions

El Cretaci està dividit normalment en Cretaci Inferior i Cretaci Superior. Els estadis faunals, del més recent al més antic, són:

Cretaci Superior
Maastrichtià	(70,6 ± 0,6 – 65,5 ± 0,3 milions d'anys)
Campanià	(83,5 ± 0,7 – 70,6 ± 0,6 milions d'anys)
Santonià	(85,8 ± 0,7 – 83,5 ± 0,7 milions d'anys)
Coniacià	(89,3 ± 1,0 – 85,8 ± 0,7 milions d'anys)
Turonià	(93,5 ± 0,8 – 89,3 ± 1,0 milions d'anys)
Cenomanià	(99,6 ± 0,9 – 93,5 ± 0,8 milions d'anys)
Cretaci Inferior
Albià	(112,0 ± 1,0 – 99,6 ± 0,9 milions d'anys)
Aptià	(125,0 ± 1,0 – 112,0 ± 1,0 milions d'anys)
Barremià	(130,0 ± 1,5 – 125,0 ± 1,0 milions d'anys)
Hauterivià	(136,4 ± 2,0 – 136,4 ± 1,5 milions d'anys)
Valanginià	(140,2 ± 3,0 – 136,4 ± 2,0 milions d'anys)
Berriasià	(145,5 ± 4,0 – 140,2 ± 3,0 milions d'anys)

GEGANTS DEL JURÀSSIC

EL PERÍODE JURÀSSIC va començar fa dos-cents vuit milions d'anys, quan Pangea es va dividir en dos i el mar va ocupar l'espai divisori, formant així dos supercontinents, Lauràsia i Gondwana.També va canviar el clima. Es va tornar més fred i més plujós. Els boscos es van poblar de falgueres arborescents, cícades i coníferes, cosa que va beneficiar els animals que menjaven plantes i també els carnívors, que devoravan els vageterians.
Laurasia es el nombre dado a una antigua masa de tierra del hemisferio norte surgida hacia el final del Jurásico de la desintegración del supercontinente Pangea, separándose de Gondwana por la apertura del mar de Tetis hace entre 200 y 180 millones de años. Laurasia se dividió posteriormente en Eurasia y América del Norte.

Gondwana era el més meridional dels dos supercontinents que existiren fa 180 milions d'anys. El formaven les plaques continentals que actualment constitueixen Àfrica, Sud-amèrica, l'Antàrtida, Austràlia, Nova Guinea,Madagascar, i el subcontinent indi.

Es va formar a finals del Neoproterozoic, ara fa uns 600 milions d'anys, i va començar a fragmentar-se durant elJuràssic, fa uns 160 milions d'anys. Es distingeixen dos Gondwana:

• el del Paleozoic, anomenat també Protogondwana;
• el del Mesozoic.

Eduard Suess va proposar el nom de Gondwana a partir de la denominació d'una regió de l'Índia, Gondwâna, on una part de la geologia d'aquest antic continent ha pogut ser determinada.

 

EN TEMPS DEL TRIÀSIC

EN EL PERÍODE  TRIÀSIC, que va començar fa 248 milions d'anys, tota la terra ferma del món estava concentrada en un sol supercontinent, anomenat Pangea, amb clima calorós i regions centrals àrides com deserts. Però a prop de les costes, les pluges eren abundants i hi havia selves de falgueres gegantines. La majoria dels grans animals vivien en les zones costeres, perquè allà trobaven insectes i petits rèptils per menjar, i aigua en abundancies per beure.

Pangea (del grec antic pan, tot i Gea, Terra) fou el supercontinent on es concentraren totes les masses continentals de la Terra fa entre 200 i 250 milions d'anys. L'any 1912, el meteoròleg alemany Alfred Wegener va exposar la primera teoria completa de laderiva dels continents. Aquesta teoria explica que el supercontinent original, Pangea, es va fragmentar i les diferents masses de terra es van anar desplaçant fins a la posició actual (i que, avui per avui, continuen desplaçant-se).

Segons l'anomenada teoria de la deriva dels continents en l'era Mesozoica, s'haurien esdevingut els següents successos:

1. Durant el Triàsic tardà (fa aproximadament 208 milions d'anys) es comença a produir el desmembrament de Pangea en tres trossos, Euràsia-Amèrica del Nord, Àfrica-Amèrica del Sud i Antàrtida-Austràlia-Índia. El desenvolupament de l'oceà Pacífic i altres mars va permetre que corrents equatorials es desplacessin cap als pols, i produïssin un escalfament climàtic mundial, amb temperatures més càlides i humides, que van afavorir àmpliament l'emergència dels dinosaures.
2. A finals del Juràssic (ara fa al voltant de 144 milions d'anys) es va produir l'obertura de l'oceà Atlàntic, a causa del desenvolupament de la dorsal Atlàntica, mentre que l'oceà Pacíficapareix més definit. Alhora l'oceà Tethys conforma un corrent marí de caràcter circumglobal. Com a resultat d'aquesta fragmentació, comencen a desenvolupar-se nínxolsd'evolució aïllats que es desenvolupen en forma paral·lela en diversos continents.
3. A les acaballes del Cretaci (fa uns 65 milions d'anys), els continents ja estan aproximadament configurats com en l'actualitat. A l'Índia, es van produir extenses erupcions volcàniques que van enfosquir l'atmosfera amb cendres volcàniques. Alhora, a la península del Yucatán i al golf de Mèxic, hauria impactat un cometa o un enorme meteorit, amb conseqüències devastadores en tot el planeta. Es van produir tempestes, tsunamis i incendis globals de selves i boscos. La pols còsmica i volcànica, sumades al fum dels incendis, van deixar a la Terra en tenebres, la qual cosa hauria ocasionat l'extinció